Estem acostumats
a interpretar el número dos com a símbol de dualitat, oposició, diferenciació o
discòrdia. En aquest sentit al mon profà contraposem la nit i el dia, la guerra
i la pau, la salut i la malaltia, l’home i la dona i moltíssims més exemples. A
la lògia trobem aquesta dualitat en els quadres blancs i negres del mosaic, en
la Lluna i el Sol, la Columna Nord i la Columna Sud, la Pedra Bruta i la Pedra Polida,
el Món Sagrat i el Món Profà, Orient i Occident o Zenit i Nadir.
La visió
d’aquesta interpretació no deixa de ser simplista i limitada, i sovint és una
font de conflictes morals interns perquè estem educats per adherir-nos a una
d’aquestes dues mitats i rebutjar l’altra. De petits ens ensenyen que no
tindrem la salvació si transgredim la frontera del pecat. Creixem i ens fem
simpatitzants del Barça o del Madrid, de les dretes o de les esquerres, dels
catalanistes o dels espanyolistes. Nosaltres i els nostres sempre tenen la raó
i els altres són els equivocats donant lloc a la dualitat dels amics i els
enemics.
A la nostra
institució quan sentim que hem de caminar per la senda de la virtut,
inconscientment revifem aquesta dualitat interpretant l’existència de dos
camins oposats, el del vici i el de la virtut. ¿I què passa quan els nostres
instints afloren? ¿Quan es desperta la libido, la autocomplaença, l’orgull o la
vanitat.? ¿Cal que ens flagel·lem com feien a l’Edat Mitja”? ¿Cal reprimir els
nostres instints? ¿ Cal alimentar-los des de la discreció o l’excusa?.
Estadísticament
els homes mentim un mínim de tres vegades al dia i segurament moltes vegades ho
fem condicionats pel conflicte intern de la dualitat. Les respostes a tots
aquest conflictes i a totes aquestes preguntes les trobarem si aprofundim en el
número 2. Tornem a mirar el temple i cerquem més símbols d’aquesta paritat. A
l’entrada viem les dues columnes que sostenen el temple, imprescindibles, sense
qualsevol d’elles el temple s’ensorraria. Veiem la massa i el cisell com un
únic instrument e indissociable per a realitzar la seva tasca. Els dos Vigilants sense els quals no podríem
obrir els treballs. La verticalitat i la horitzontalitat que ens marca
l’esquadra com a camins no excloents. El mateix podem dir dels dos punts que
delimiten la recta de la regla de 24 polsades, o les dos puntes del compàs que
delimiten l’univers maçònic.
El dos exclou o
inclou ens podem preguntar. Els quadres blancs i negres del mosaic simbolitzen
la confrontació dels oposats o potser que res es tal com sembla i tot pot ser
blanc i negre al mereix temps. En el món
del Tarot la carta número 2 representa la saviesa i sovint s’identifica amb la
Reina Isis, la representen asseguda al seu tro, amb el vel, el mosaic de lògia,
les dues Columnes del Temple del Rei
Salomó i entre altres símbols guarda el
Llibre de la Llei Sagrada a la seva ma.
Sovint també s’interpreta aquest arcà com a símbol de dualitat entre el
món espiritual i el món material, on el vel d’Isis indica que el Gran Secret no pot ser revelat a l’home.
Personalment no
comparteixo aquestes idees de confrontació i dualitat, malgrat ser reals i
plausibles crec que podem trobar un raig de llum en un altre dos. El segon
principi hermètic que diu “ Com es a dalt és a baix i com es a baix és a dalt”.
Aquest principi de correspondència, no
distingeix l’un de l’altre i ens convida a tenir una visió no dual de la
realitat, per tan a defugir de la lluita interna amb el nostre jo interior i a
integrar al nostre oposat.
Aquesta
integració o acceptació, al menys així ara ho crec, és la que ens permetrà avançar un nou estadi
en l’evolució de la nostra consciencia particular. La dualitat que ens permet
avançar en la senda iniciàtica no es la vida i la mort, és la mort i la
resurrecció, la mort de les coses velles, dels dogmes, dels prejudicis, la mort
de la enemistat i de la incomprensió. Ser conscients de la nostra ignorància,
reflexionar, acceptar que potser estem equivocats i que les coses no tenen
perquè ser com ens pensem ens permetrà veure amb més claredat, i amb el temps,
ens alliberarà del laberint de la dualitat.
L’alquímia també
ens convida a aquesta integració dels oposats, els alquimistes no destriaven el gra de la palla, en aquest
cas el plom de l’or, o el que es el mateix el vici de la virtut. L’alquímia
cercava la regeneració de l’home, la seva transmutació sublim per convertir-se
en un déu immortal. No ens hem d’escandalitzar per aspirar a la divinitat,
perquè portem la seva llavor, i la doctrina sagrada ens ensenya que al solstici d’estiu es quan
s’obri la porta dels homes i aquests es poden convertir en déus de la mateixa
manera que els deus es poden convertir en homes durant el Solstici d’Hivern que
és quan s’obre la porta dels deus.
Aquesta recerca
de la immortalitat, perseguida i perduda
a occident encara es força practicada a la Xina a través del que es
coneix com alquímia taoista on per mitjà de la pràctica del Qi Gong es transmuten les energies interiors
de l’home per aconseguir la fusió amb l’esperit col·lectiu que anomenen Dao i
d’aquesta manera assolir la immortalitat.
Del Tao en va
néixer l’u,
del l’u el dos,
del dos, el tres
i del tres totes
les coses.
Totes les coses
porten el Yang a l’esquena i el Yin al davant
I arriben a
l’harmonia per la unió d’aquest dos principis que tot ho omplen.
Allò que els
homes més detesten es la ofensa, la pobresa i la indignitat.
I malgrat això
els savis adopten aquests títols.
Perquè a vegades es
guanya perdent I es perd guanyant.
D’altres han
ensenyat aquesta màxima que també ensenyo jo.
L'home violent morirà
de mort violenta".
Això ho
consideraré com la meva guia espiritual.
Estrofa LII del
Tao Te King (Lao Tze)