1 de juny 2015

Solsticio de Verano


El nombre de Solsticio proviene del latín solstitium que significa sol quieto. Los solsticios son los momentos del año en los que el Sol alcanza su mayor o menor altura aparente en el cielo, y la duración del día o de la noche son las máximas del año. La existencia de los solsticios se debe a  la inclinación del eje de la Tierra sobre el plano de su órbita, produciéndose dos solsticios en el año, el solsticio de verano alrededor del 21 de junio y el solsticio de invierno alrededor del 21 de diciembre, ambas fechas,  en el hemisferio Norte.

Desde tiempos muy antiguos los dos solsticios han sido celebrados por todo el mundo con diferentes fiestas y rituales relacionadas con el fuego. El Solsticio de Verano es el día más largo del año, a partir del cual empiezan a disminuir el día y a  crecer la noche, por este motivo era y continúa siendo tradición encender hogueras en homenaje al Sol para darle fuerza, para que no se extinga y pueda volver a crecer a partir del solsticio de invierno.

El Solsticio de Invierno celebra esta nueva victoria de la luz sobre las tinieblas que en las distintas culturas se asociaba a los respectivos nacimientos de sus dioses, en Egipto celebraban el nacimiento de Horus, en Persia el de Mitra, en Roma el de Apolo   que denominaban “nacimiento del sol invicto”, los germanos y escandinavos celebraban el nacimiento de Frey, dios del Sol Naciente, los Incas el de Inti, dios del Sol y los cristianos el nacimiento de Jesús.

Los masones también celebramos los dos solsticios anuales que relacionamos con los dos san juanes, San Juan Bautista que se celebra el 24 de Junio y San Juan Evangelista el 27 de diciembre.  Para encontrar la relación  entre san Juan y el Solsticio debemos tener presente que Juan deriva de la palabra  janua que significa puerta. En la Antigua Roma el dios Jano era conocido como el dios de las puertas y era el dios que presidía los solsticios.

Jano era el mediador entre los mortales y los inmortales, el que elevaba las plegarias de los hombres a los pies de las divinidades. Se consideraba a Jano el dios de los solsticios, las «puertas solsticiales» o «puertas del cielo». Así, el solsticio de verano era llamado janua inferni, la "puerta del infierno" o de los hombres, y el solsticio de invierno, janua coeli, la “Puerta del Cielo” o " puerta de los dioses". Jano, además de ser  patrón de los Collegia Fabrofum, las cofradías de constructores,  era para los romanos el dios de la iniciación a los misterios. Era la «puerta», no sólo solsticial, sino también iniciática.

El  Solsticio de Verano o Puerta del Infierno,  era el momento en que los hombres se podían convertir en dioses y el Solsticio de Invierno o Puerta del Cielo, cuando los dioses podían convertirse en hombres,  este solsticio del mes de diciembre recordemos que coincide con los nacimientos de Horus, Mitra, Apolo y Jesús, entre otros.

Durante Solsticio de Verano que es cuando puede abrirse la Puerta del Infierno, también llamada puerta de los hombres, en los cuales estos pueden convertirse en dioses. Para entender la relación del necesario viaje al infierno para alcanzar el cielo debemos tener presente la gran novela iniciática por excelencia que es La Divina Comedia de Dante Alighieri en la cual el poeta encuentra la puerta de ascensión al cielo en el último nivel del infierno que es la misma morada de Lucifer. Allí en las entrañas del infierno Dante toma consciencia de si mismo y redimiendo su mayor pecado asciende hacia el purgatorio para después alcanzar el cielo.


La hoguera de San Juan, también simboliza ese fuego del infierno donde aparte de quemar los malos augurios, las enfermedades, las miserias o  las malas cosechas  debemos quemar lo viejo, aquello que los masones llamamos los  metales que nos impiden avanzar por la senda iniciática. El fuego de San Juan también es el fuego brillante y  purificador que ilumina nuestra esperanza y que nos anuncia que llegará el día  en que la luz vencerá por siempre a nuestras tinieblas porque así lo deseamos.

18 d’abr. 2015

Reflexions sobre el número 3


Segurament el 3 és el número que més es repeteix a la maçoneria. Trobem per primera vegada aquest número quan truquem a les portes de la institució i passem per 3 aplomacions, després trobem el 3, en el paper triangular on redactem el testament maçònic mentre romanem a la cambra de reflexió. Dins el Temple el 3 es una constant: els tres viatges iniciàtics, el tamboret de tres peus, les tres passes i els tres anys de l’aprenent, les tres columnes, les Tres Grans Llums i els tres dignataris de la lògia, els tres graus maçònics, la triple abraçada fraternal, l’exclamació escocesa, la consigna de Salut, Força i Unió o la de Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Aquest són alguns dels exemples de la representació del Tres dins l’imaginari maçònic, però encara n’hi ha molt més. 

Podem pensar que desvetllar els misteris i el veritable significat del número tres és gairebé una feina impossible perquè estem parlant d’un símbol i com a tal és viu i canviant responent al coneixement intel·lectual i no racional que cada temps i col·lectiu, que l’interpreta d’acord al seu bagatge cultural. Però també sabem que des dels temps antics l’home ha cercat respostes a les tres grans preguntes de la vida: qui som? d’on venim? I on anem?, i el coneixement del número tres és el que més ens pot apropar a aquestes respostes

Com a iniciats podem resseguir la Història Sagrada i cercar paral·lelismes que ens ajudin a desvetllar tan gran misteri. D’aquesta manera podem copsar que les tríades cosmogòniques es repeteixen en les distintes cultures. 

Al cristianisme trobem la Sagrada Família i la Santíssima Trinitat que defineix els tres aspectes de Déu. A l’Hinduisme aquesta tríada es representada per la Trimurti integrada per Brama-Visnú-Shiva. A la cultura celta la trinitat es representada per Esus, Tutanis i Taranis, a la nòrdica proto-indoeuropea Odin, Thor y Freia. També podem citar la tríada capitolina Jupiter, Juno y Minera i com no les triades egípcies, la de Memfis integrada per Ptah, Sejmet y Nefertum i la osiríaca formada per Osiris, Isis i Horus.

Al budisme trobem les Tres Joies: Buda, Dharma y Sangha. Al taoisme trobem el Tao, el Yin y el Yang, al Séfer Ietzirá Les Tres Lletres Mares que representen els tres elements primordials de l’Univers (l’alé de Vida, el Foc i l’Aigua).

Pels alquimistes tres són els principis bàsics: el sofre com a principi vital, anònim i inconscient, el mercuri que representa l’ànima i la consciència, i la sal que simbolitza el cos i la matèria. 

Per a uns altres iniciats, el cavallers Templers, el 3 era també un número especial: tres eren les preguntes d’iniciació per a un aspirant, tres les peticions per obtenir el pa, l’aigua i la sal, y tres els vots, la pobresa, la castedat i la obediència.

Per comprendre el 3 hem de començar per l’1 que es representa per un punt i simbolitza l’Origen i el principi Únic del que deriven els principis universals. El dos és la primera parella, es representa per una línia recta i simbolitza la divisió de la Unitat. Es diu que neix del primer moviment d l’1 i consisteix en l’acte de coneixes a si mateix i que produeix la polarització, el subjecte actiu que coneix i el subjecte passiu conegut, és a dir, la dualitat, el Yin i el Yang dins el Tao.

A partir d’aquí podem comprendre el 3 doncs a partir del punt central de la línia recta del número 2 neix el triangle equilàter que representa el 3, la trinitat dels principis i la Unitat dels oposats que es manifesten amb les tres cares del temps (present, passat i futur), els tres colors primaris (blau, grog i vermell) o els tres regnes de la naturalesa (mineral, vegetal i animal), per citar-ne alguns. En aquest punt estem en disposició d’associar el número 3 al tercer element resultant de la dualitat Cel-Terra, es a dir a l’Home, en el qual convergeixen l’aspecte espiritual de l’1 i el material de del 2. Però hem de tenir cura en no confondre els significats del Tres i del Cinc, perquè el tres manifesta la naturalesa divina del home al macrocosmos, es a dir del Cel, i ho fa amb el símbol amb el Delta Sagrat, per la seva banda i el Cinc representa la naturalesa terrenal de l’home al microcosmos de la Terra i es representa amb el pentagrama.

L’Hermetisme del Tres Vegades Gran ens ensenya que l’1 és el Tot que està en Tot i al qual tots els essers hem de retornar. Els maçons trobem aquest missatge en el viatge iniciàtic doncs com a fills de Déu (número 3) viatgen al centre de la Mare Terra (ISIS-VITRIOL) (número dos) per poder ascendir al Cel (número 1) i posar fi d’aquesta manera al viatge de l’heroi.

A l’arbre de la Vida de la Càbala podem interpretar que la primera sefirah , Kether, es la realitat única, el misteri absolut, l’essència pura de la que emanen la resta d’esferes.

La segona esfera Hokhmah, la primera emanació, simbolitza la Saviesa Divina, per la qual la deïtat es coneix a si mateixa, y permet a tot ser reconèixer la Unitat al seu interior.

La tercera esfera, Binah, la Intel·ligència, es la Gran Mare generadora de tots els mons y sers, als que discrimina y forma només per tornar-los novament a l’U. Aquestes tres sefiroths són en realitat una sola. Kether és el coneixement, Hokhmah el subjecte que coneix (actiu) i Binab l’objecte conegut (passiu)

El Tao Te King ho diu d’una altra manera: El Tao crea l’U, l’U el Dos, el Dos crea el Tres, y el Tres ho crea tot.

Per cloure aquesta planxa només recordar que tres són els tocs que ens permeten entrar a l’espai sagrat del temple, en aquest sentit el 3 a part de ser un número sagrat com hem vist, també és un codi secret pels iniciats; i no només això perquè ens podríem endinsar en aspectes molt més subtils i màgics com la relació de les 33 vertebres de la columna vertebral i els 33 graus del R.·. E.·. A.·. A.·. o la del triangle imaginari que el postulant forma quan està entre columnes amb els símbols del Sol i la Lluna i el triangle del anomenat Tercer Ull que formen la glàndula pituïtària i els dos ulls. Però aquestes tríades com la de les Tres Piràmides d’Egipte, els Tres Reis Mags, el triangle Pitagòric i el triangle d’Isis o Sagrat d’Egipte, les tres lleis de la termodinàmica i les tres lleis de la dinàmica de Newton, l’edat de Crist o per què va ressuscitar al tercer dia, tot això i molts més enigmes sobre el número Tres ens enstimulen a continuar aprofundint en el seu simbolisme.

Reflexions sobre el número 2


Estem acostumats a interpretar el número dos com a símbol de dualitat, oposició, diferenciació o discòrdia. En aquest sentit al mon profà contraposem la nit i el dia, la guerra i la pau, la salut i la malaltia, l’home i la dona i moltíssims més exemples. A la lògia trobem aquesta dualitat en els quadres blancs i negres del mosaic, en la Lluna i el Sol, la Columna Nord i la Columna Sud, la Pedra Bruta i la Pedra Polida, el Món Sagrat i el Món Profà, Orient i Occident o Zenit i Nadir.

La visió d’aquesta interpretació no deixa de ser simplista i limitada, i sovint és una font de conflictes morals interns perquè estem educats per adherir-nos a una d’aquestes dues mitats i rebutjar l’altra. De petits ens ensenyen que no tindrem la salvació si transgredim la frontera del pecat. Creixem i ens fem simpatitzants del Barça o del Madrid, de les dretes o de les esquerres, dels catalanistes o dels espanyolistes. Nosaltres i els nostres sempre tenen la raó i els altres són els equivocats donant lloc a la dualitat dels amics i els enemics.

A la nostra institució quan sentim que hem de caminar per la senda de la virtut, inconscientment revifem aquesta dualitat interpretant l’existència de dos camins oposats, el del vici i el de la virtut. ¿I què passa quan els nostres instints afloren? ¿Quan es desperta la libido, la autocomplaença, l’orgull o la vanitat.? ¿Cal que ens flagel·lem com feien a l’Edat Mitja”? ¿Cal reprimir els nostres instints? ¿ Cal alimentar-los des de la discreció o l’excusa?.

Estadísticament els homes mentim un mínim de tres vegades al dia i segurament moltes vegades ho fem condicionats pel conflicte intern de la dualitat. Les respostes a tots aquest conflictes i a totes aquestes preguntes les trobarem si aprofundim en el número 2. Tornem a mirar el temple i cerquem més símbols d’aquesta paritat. A l’entrada viem les dues columnes que sostenen el temple, imprescindibles, sense qualsevol d’elles el temple s’ensorraria. Veiem la massa i el cisell com un únic instrument e indissociable per a realitzar la seva tasca.   Els dos Vigilants sense els quals no podríem obrir els treballs. La verticalitat i la horitzontalitat que ens marca l’esquadra com a camins no excloents. El mateix podem dir dels dos punts que delimiten la recta de la regla de 24 polsades, o les dos puntes del compàs que delimiten l’univers maçònic.

El dos exclou o inclou ens podem preguntar. Els quadres blancs i negres del mosaic simbolitzen la confrontació dels oposats o potser que res es tal com sembla i tot pot ser blanc i negre al mereix temps.  En el món del Tarot la carta número 2 representa la saviesa i sovint s’identifica amb la Reina Isis, la representen asseguda al seu tro, amb el vel, el mosaic de lògia, les dues  Columnes del Temple del Rei Salomó i entre altres símbols guarda el  Llibre de la Llei Sagrada a la seva ma.  Sovint també s’interpreta aquest arcà com a símbol de dualitat entre el món espiritual i el món material, on el vel d’Isis indica que el  Gran Secret no pot ser revelat a l’home.

Personalment no comparteixo aquestes idees de confrontació i dualitat, malgrat ser reals i plausibles crec que podem trobar un raig de llum en un altre dos. El segon principi hermètic que diu “ Com es a dalt és a baix i com es a baix és a dalt”. Aquest principi  de correspondència, no distingeix l’un de l’altre i ens convida a tenir una visió no dual de la realitat, per tan a defugir de la lluita interna amb el nostre jo interior i a integrar al nostre oposat.

Aquesta integració o acceptació, al menys així ara ho crec,  és la que ens permetrà avançar un nou estadi en l’evolució de la nostra consciencia particular. La dualitat que ens permet avançar en la senda iniciàtica no es la vida i la mort, és la mort i la resurrecció, la mort de les coses velles, dels dogmes, dels prejudicis, la mort de la enemistat i de la incomprensió. Ser conscients de la nostra ignorància, reflexionar, acceptar que potser estem equivocats i que les coses no tenen perquè ser com ens pensem ens permetrà veure amb més claredat, i amb el temps, ens alliberarà del laberint de la dualitat.

L’alquímia també ens convida a aquesta integració dels oposats, els alquimistes  no destriaven el gra de la palla, en aquest cas el plom de l’or, o el que es el mateix el vici de la virtut. L’alquímia cercava la regeneració de l’home, la seva transmutació sublim per convertir-se en un déu immortal. No ens hem d’escandalitzar per aspirar a la divinitat, perquè portem la seva llavor,  i  la doctrina sagrada   ens ensenya que al solstici d’estiu es quan s’obri la porta dels homes i aquests es poden convertir en déus de la mateixa manera que els deus es poden convertir en homes durant el Solstici d’Hivern que és quan s’obre la porta dels deus.

Aquesta recerca de la immortalitat, perseguida i perduda  a occident encara es força practicada a la Xina a través del que es coneix com alquímia taoista on per mitjà de la pràctica del  Qi Gong es transmuten les energies interiors de l’home per aconseguir la fusió amb l’esperit col·lectiu que anomenen Dao i d’aquesta manera assolir la immortalitat.

Del Tao en va néixer l’u,
del  l’u el dos,
del dos, el tres
i del tres totes les coses.
Totes les coses porten el Yang a l’esquena i el Yin al davant
I arriben a l’harmonia per la unió d’aquest dos principis que tot ho omplen.

Allò que els homes més detesten es la ofensa, la pobresa i la indignitat.
I malgrat això els savis adopten aquests títols.
Perquè a vegades es guanya perdent I es perd guanyant.
D’altres han ensenyat aquesta màxima que també ensenyo jo.
L'home violent morirà de mort violenta".
Això ho consideraré com la meva guia espiritual.

Estrofa LII del Tao Te King (Lao Tze)


Iniciació


Les religions mistèriques fan referència  als cultes que es van desenvolupar pel Mediterrani  entre els segles VI aC. i IV dC. D’entre aquest cultes destaquen els d’Isis, els de la Mater Magna, Mitra, Eleusis i els misteris bàrquids o dionisíacs.

Aquest cultes van representar per la seva època una democratització social en la que qualsevol ciutadà, indistintament de la seva condició econòmica, social o religiosa podia, de manera voluntària, adscriure’s a un culte determinat. D’aquesta manera gràcies  l’aproximació a la divinitat, adquiria un canvi de mentalitat per mitjà de l’experiència amb el món sagrat a la vegada que accedia als favors divins i la salvació eterna que l’alliberava de la por a la mort.

La iniciació i els ritus de pas caracteritzaven aquests cultes mistèrics i alhora atorgaven als seus fidels un procés que consistia en la separació del món profà, la liminalitat entesa com la opció a la igualtat jeràrquica entre els membres i la fase final de reintegració en la que l’iniciat se sentia membre de ple dret dins de la comunitat.

La iniciació també oferia una situació privilegiada per a sentir la presència i fer-se escoltar per la divinitat, permeten la possibilitat de sentir experiències místiques intenses. Amb la iniciació  també s’aconseguia que la puresa material i espirituals penetrés a la vida del neòfit.

Si bé tot el descrit fins ara era accessible a qualsevol iniciat , també es cert que existien uns ritus de pas secrets que només eren accessibles a sacerdots de rang superior. Amb el temps aquest primers contactes amb la divinitat ha esta denominats Misteris Menors o Misteris d’Isis, doncs aquesta antiga deessa egípcia, a partir del període ptolemaic , adquirir un grau prominent que encara perdura als nostres dies doncs la majoria de deesses de l’antiguitat i la Mare de Dèu  l’assimilaren.

Una obra escrita que ha arribat als nostres dies sobre les cerimònies d’iniciacion al antics cultes mistèrics es La Metamorfosis o l’Ase d’Or d’Apuleu, on l’autor narra en primera persona l’experiència de la seva iniciació en els antics Misteris d’Isis i d’Osiris, que també coneixem com Petits Misteris i Grans Misteris. Apuleu desvetlla la seva iniciació als Misteris de Isis però pràcticament no dona gens d’informació sobre el Grans Misteris.


Per aprofundir en aquest darrers i críptics misteris hem de viatjar a la ciutat egípcia d’Àbidos, on la tradició situa l’enterrament del cap d’Osiris durant la XII Dinastia. En aquesta ciutat  es va edificar un gran temple dedicat a aquest déu i uns segles desprès Seti I va edificar el que coneixem con Osirió i que ha estat identificat pels estudiosos com un important centre iniciàtic on els antics egipcis celebraven les cerimònies d’Iniciació als Misteris d’Osiris, que era el déu que permetia la resurrecció.

L’Osirió era decorat amb representacions del Llibre de les Portes, que segons els egiptòlegs era una guia del Més enllà que permetia al Rei mort navegar al costat del déu Sol per la travessia que el duia a la seva resurrecció. A l’última escena del Llibre de les Portes el déu Nun alça la barca solar que emergeix de les aigües primordials. A la barca Isis i Neftis abracen el Sol, en forma d’escarabat, mentre aquest empeny el disc solar capa la deessa del cel Nut que l’acull.

Aquesta escena d’ascensió al cel s’ha interpretat com la meta del llarg viatge iniciàtic que alguns maçons com René Guenon situen a la porta zodiacal del Solstici d’Estiu  que és, segons diu, quan els homes poden esdevenir déus.

Els aquí presents, com iniciats també hem assolit el compromís de trobar sentit a la nostra iniciació i d’intentar comprendre-la. Sabem que el pas del temps dificulta trobar els orígens llunyans de la nostra institució i les seves possibles connexions amb els antics cultes mistèrics. Malgrat això podem trobar vincles i coincidències amb les cerimònies d’iniciació, el ritu de pas, la recerca del coneixement, la liminalitat social, la dualitat entre el món sagrat i el món profà i la fe amb la transcendència.


Talment com els antics iniciats, l’únic que potser podem afirmar es que tot el que és Sagrat romana ocult doncs la seva naturalesa és críptica. Aquesta màxima ja es coneixia a l’Antic Egipte i així ho manifestava una inscripció al temple de Neith a Sais  on proclamava “ Sóc tot el que ha estat, és i serà. Cap mortal ha estat capaç d’alçar el vel que em cobreix.”

18 de febr. 2012

Ptah, el Creador. Els orígens egipcis de la maçoneria


Els textos de les piràmides escrits durant la cinquena i sisena dinastia  (vers l’any 2600 aC.) ens permeten aproximar-nos a  la idea que els antics egipcis tenien sobre la creació de l’Univers. Segons aquesta cosmogonia al començament existia el “no res” que anomenaven Nun, una substancia caòtica i abstracta representada per  les aigües primordials que ocupaven tot l’infinit i contenien a Tum, la llavor de tot el que havia d’existir desprès.

Tres van ser  els  principals mites de la creació de l’Antic Egipte que  es van desenvolupar a partir dels conceptes de Num i Tum. A la ciutat de Iunuu  coneguda pels grecs com Heliópolis el creador es va anomenar Atum-Ra. Es considerava que el seu poder era tan gran que es va crear a si mateix. Va emergir del Nun i va crear la vida, primer als deus Shu (l’aire) i Tefnut (la humitat), progenitors de  Geb (déu de la terra) i Nut (deessa del cel), pares dels més coneguts deus Osiris, Isis, Neftis i Set.

A la ciutat d’Hermòpolis el mite de la creació fou possible gràcies de la màgia de Thot, déu de la saviesa. Dins les  aigües del caos o Nun existien les forces latents representades per quatre parelles de deus que van fer emergir  una colina primigènia d’on va néixer el Sol a partir d’un ou. Un d’aquests primers vuit deus va ser Amon qui amb el temps adquirí el rang de creador i divinitat suprema d’Egipte. 

 A Menfis, capital tradicional de l’Antic Egipte es va desenvolupar la coneguda teologia  memfita de la creació on el déu Ptah es va erigir com a déu creador i primigeni del món. El mite explica que a les aigües inertes del Num, quan no existia ni la llum ni la foscor, Ptha “l’increat” ja era allí i amb seu cor va concebre la imatge del déu Atum al qual va donar vida a través de la seva llengua i de la seva paraula, pronunciant el seu nom.

Al textos de la teologia memfita podem llegir:

Ptah va crear als déus locals, edificà les seves ciutats, establí les divisions territorials, situà a cada déu en els llocs on són adorats, fixà les ofrenes que havien de rebre i edificà els seus temples. Així tots i cadascun dels deus i els seus Ka es troben satisfets i associats amb el Senyor dels Dos Països. Tots i cadascun dels deus existents són atribucions i versions del Creador. El seu Cor, Horus, representa la consciència,  Thot la seva llengua “el verb creador”, doncs  del cor i la llengua de Ptah va nàixer Atum”.


El nom de Ptah significa “El Creador”, sobirà de tots els deus per haver creat el món per mitjà de la paraula. Originari de Memfis, capital del Regne Antic a partir del Regne Nou va compartir triada amb la seva esposa Sejmet i el seu fill Nefertum qui temps desprès fou identificat com Imhotep, arquitecte de la piràmide escalonada de Saqqara i dèu de la medicina. Ptah fou el patró de les arts i els oficis, protegia als picapedrers, paletes,  escultors, ferrers, artesans i artistes

En èpoques més tardanes Ptah es va associar á Osiris amb la forma del  déu funerari Ptah- Sokar-Osiris i amb la manifestació animal del Toro Apis. Els grecs el van identificar amb el deu Hefestos i els romans amb Vulcà.

Ptah fou conegut amb els sobrenoms  de “Senyor de la Màgia”, “ Senyor del rostre bonic” “Senyor de la Foscor” i “Senyor de Mat”  o “Senyor de la Veritat”  Físicament es representava amb aspecte de mòmia subjectant  amb les mans tres amulets: El ceptre Uas que simbolitza el poder i la força, el pilar Dyed que representa l’estabilitat i l’Anj que era la clau de la vida.  El cap apareix tapat amb un casquet blau i porta el collar menat que simbolitza la fertilitat.  Sempre se’l representa sobre un pedestal trapezoïdal que era la expressió de la justícia i l’equilibri, es a dir la idea de Mat.

Al voltant del seu culte es va desenvolupar el Clero de Ptah que   fou de tradició molt antiga i apareix força documentat durant la IV Dinastia (2613-2494 a.n.e.), època en la qual es van construir les grans piràmides. L’origen d’aquests sacerdots cal cercar-lo en el camp de les arts i l’arquitectura, doncs se sap  que eren els encarregats de supervisar les obres de construcció de piràmides i temples. El Súmmum Sacerdot de Ptah era qui ostentava el títol de Mestre Constructor i tenia al seu càrrec tota una sèrie de mestres artesans organitzats en el que podria ser el primer gremi, escola o taller conegut a la història.

Al Clero de Ptah també se li atribueix la pràctica dels misteris egipcis, concretament els anomenats Misteris de Isis i Osiris. Aquests misteris  realitzats sota jurament de màxima discreció, estaven inspirats en la mort i resurrecció, en aquest cas d’Osiris. Els iniciats en aquests misteris eren sotmesos a diverses purificacions i cerimònies ritualístiques  que els permetien accedir progressivament  als diferents graus del coneixement ocult.

Gràcies a les fonts gregues coneixem l’existència de diverses escoles mistèriques i teològiques de l’Antic Egipte que sovint eres visitades per savis d’arreu del món com Herodoto,  els Set Savis de Grecia, Arquímedes, esopo o Hipòcrates, que cercaven els prestigiosos coneixements dels egipcis. Les més famoses eren les escoles de Heliòpolis, Memfis i Tebas.

 Està documentat que l’escola de  Memfis, regida pel clero de Ptah,  va ser visitada per Platon, Simias, Ellopion i Pitagoras que segons Jàmblico va ser dels pocs grecs que van poder penetrar al Adyton (capelles interiors) per ser iniciat en els misteris de la religió egípcia.

Sobre l’escola de Memfis cal afegir que Hecateu de Abdera, autor de l’obra perduda  Filosofia Egípcia de l’Antiguitat, en la introducció afirma que l’origen de la filosofia procedeix de Ptah, el déu creador de Memfis i per tant els seus sacerdots són els primers filòsofs d’Egipte.

Moltes vegades els maçons  hem sentit dir que els orígens de la maçoneria cal cercar-los a l’Antic Egipte. Sovint l’obra literària  “L’ase d’or” d’Apulei, on es descriu la pràctica dels  misteris iniciàtics egipcis d’Isis i Osiris argumenta aquesta teoria degut als paral·lelismes existents amb la tradició iniciàtica actual de la maçoneria. La tradició més acceptada també defensa que va ser l’Orde del Temple qui va exportar l’antiga tradició mistèrica  egípcia a Europa. Però la història confirma, sense desmerèixer el possible impuls de l’ aportació templera, que els ritus iniciàtics ja es practicaven a Europa durant el segle VI aC., gràcies al fort desenvolupament que van tenir durant la dinastia Ptolemaica.

Entre aquest ritus d’inspiració egípcia que es practicaven a la mediterrània destaquen els Misteris d’Eleusis, els Misteris Òrfics, els Misteris de Samotràcia, el Culte a Cibeles o el Culte a Dionisos entre altres. A casa nostra cal destacar que al segle I aC a Empúries es va edificar un temple dedicat a Isis i Serapis. Cal recordar que Serapis és la versió alexandrina d’Osiris i del Toro Apis, tots dos associats a Phat. L’existència del culte a Isis a Empúries també l’hem de tenir present a l’hora de cercar els orígens del culte català a la Mare de Déu del Montserrat, dons totes dues deesses estan assimilades.

Més enllà d’Apulei trobem moltes similituds entre la maçoneria i Ptah. A l’igual que els maçons operatius construïen els temples medievals el clero de Phat construïa els temples i les piràmides egípcies.  Tos dos col·lectius estaven organitzats en gremis i practicaven ritus iniciàtics basats en la mort i resurrecció. De la mateixa manera els maçons i els sacerdots de Ptah tenien com a ideal la recerca i la instauració de la Veritat i la Justícia, es a dir l’antic concepte de Mat. 

També podem afegir que Ptah per a grecs i romans era respectivament Hefest i Vulcà el deu de la metal·lurgia, o el que és el mateix, el primer alquimista, la ciència oculta de Thot, conegut també com Hermes Trismegisto. Com hem dit abans el Cor de Ptah és Horus, fill de Isis i rei d’Egipte, la llengua de Ptah és Toth,  la saviesa. Ens podem atrevir a dir que  Ptah va crear l’Univers  amb la seva farga d’alquimista i va donar als homes la clau per la transformació dels metalls que tan turmenten als maçons i que són el naixement de la nova consciencia fruit de la iniciació simbolitzada per Horus, que és  l’Osiris ressuscitat, el nostre mestre Hiram i la saviesa representada per les ensenyances de Toth. 

 Memfis

11 de febr. 2012

¡HUZZE! ¡HUZZE! ¡HUZZE!



Estimats Germans, dins del nostre Ritual pronunciem unes paraules que potser molts de nosaltres, no sabem prou bé, el seu significat. Aquestes paraules son  ¡HUZZE! ¡HUZZE! ¡HUZZE!

Segons alguns autors, aquesta paraula ve de la llengua àrab, i el seu significat vol dir visca o salve, altres diuen que ve de l’escocès, i que vol dir “hurra”, segons uns altres, era el nom que donaven en l’Antic Egipte algunes tribus semítiques a la planta acàcia, que varen consagra al sol, com a símbol de la immortalitat, sacsejant les seves rames com a senyal de felicitat m’entres cridaven UZZA o UZZE. Segons alguns autors això ho feien com un ritual desprès de fer mal al cel o a la terra, (al llaurar-la per exemple), doncs pensaven que devien de congraciar-se amb els deus que segons ells els governaven.

Però segons altres autors, tornem a trobar  reminiscències d’aquets rituals d’adoració a la Mare Terra y al Pare Cel, en lels rituals dels MM.·.MM.·. operatius, quan a l’acabar la construcció d’una catedral, demanaven  permís i perdó al G.·.A.·.D.·.U.·., ja que la construcció agredia al Cel i a la Terra amb la seva presencia. Aquet ritual es basava amb el poder del so y la presencia física: el so de les campanes, i la presencia física del braç en alt, exclamant UZZE, HUZZE, UZZE, exclamació feta cara a l’aire, cara al sol.

Clar que en totes aquestes explicacions, falta quelcom, que és el fonament i raó de ser de les coses, pel que són una mica insatisfactòries, però desprès de molt investiga, es va trobar  que en realitat la nostra aclamació, era alguna cosa, íntimament lligada al déu dels constructors en l’antic Egipte, deïtat importantíssima originada en Memphis y que rebia el nom de Ptah.

Ptah (Arquitecte-escultor de l’Univers y no creador), era el déu, no només dels constructors, sinó que també d’escultors, artesans, ferrers i artistes, és el que acaba identificant-se amb Osiris, i del que els grecs, deformaren desprès la seva imatge, atributs i culte per crea al seu Hefestos (el Vulcà Roma), és molt conegut l’organitzades que estaven les guildes de constructors de l’Antic Egipte, l’origen vertader y bressol de la Maçoneria.

Tots aquet apunts han estat triats, entre els escrits fets per el Dr. Carlos Raitzin. 

Treball realitzat per Cantet

10 de febr. 2012

L'Ideal Maçonic


La història de la humanitat es plena de falsos profetes , de presumptes il·luminats  que es creuen sabedors  de la veritat absoluta i es presenten a la resta de mortals com si fossin els veritables iniciats.
 
¿Però què es la iniciació? ¿Qui son els iniciats? ¿Quin és el seu ideal? ¿ Com podem distingir el veritable iniciat del farsant? Aquestes preguntes són pròpies del que busca respostes. Aquests dubtes, molts de nosaltres, ens els em plantejat abans de trucar a la porta d’aquesta discreta i lloable institució.
 
La Francmaçoneria va nàixer a Londres l’any  1717 amb la voluntat d’esdevenir una  fraternitat universal.  Es va presentar en societat com una institució oberta a tots els homes  sense tenir en compte  la seva condició política, religiosa, social o ètnica. El seu ideal era treballar junts per ajudar-se mútuament superant les traves que suposen  les ideologies i els prejudicis personals. Conscients de la fallida  de la construcció de la Torre de Babel, ara l’objectiu era instruir bons  Maçons per a ser capaços  d’edificar el veritable temple ideat pel Gran Arquitecte de l’Univers.
 
La Maçoneria  se’n guardarà ben prou  de definir al Gran Arquitecte, aquesta és una interpretació  personal que es reserva a cadascú de nosaltres. Els maçons rebutgem el dogmatisme i el contrarestem amb el ric simbolisme que ens permet reflexionar i descobrir els seus misteris per nosaltres mateixos.
 
Ser maçó es ser lliurepensador, es respectar la diversitat i evitar imposar les creences dels uns per damunt de les dels altres. Qui es cregui  posseïdor d’una veritat absoluta s’oblida de l’antiga essència   de la tradició maçònica perquè la nostra institució no es hereva de cap doctrina.
 
El camí del maçó és el camí de l’iniciat, és una senda que surt de la foscor i pretén arribar a la llum. Les instruccions que ens enriqueixen durant el trajecte no son les paraules, que poden faltar a la veritat i portar a la confusió, sinó els actes dels companys de travessia i la màgia dels rituals i dels símbols que ens fan viure en persona  allò que cal que aprenguem.
 
El camí iniciàtic és un camí dur, no apte pels que desitgen respostes ràpides. La iniciació també es amarga i decebedora perquè qui la gaudeix és conscient que no sap res i també sap que el més savi és aquell que més calla.  El camí de la iniciació és el camí de la recerca de la saviesa i de la mateixa manera que els animals estan limitats pel seu instint els homes hem de saber que estem limitats per la nostra raó. Si volem endinsar-nos en el coneixement dels misteris i que aquests ens puguin ser revelats no en tindrem prou amb l’estudi,  ens caldrà una conducta exemplar i un cor noble.
 
Tots els que som aquí hem estat iniciats de manera simbòlica i ens enganyaríem si penséssim que pel simple fet de portar un davantal som veritables maçons, perquè com diu la tradició “l’hàbit  no fa al monjo”. El veritable iniciat és aquell que no s’ha acontentat amb les aparences i s’ha sacrificat a si mateix matant el profà que porta dins  per poder renàixer en home nou, en iniciat.
 
El ritual ens va ensenyar un primer pas, que es deslliurar-nos dels metalls. Sembla una cosa fàcil però qui de tots és el valent  capaç de renunciar a la seva riquesa material,  intel·lectual i al seu ego? Ser un iniciat  és ser conscient de la ignorància pròpia, es renunciar  a les idees preconcebudes i als prejudicis. Ser iniciat es tornar a la ignorància del savi, potser aproximar-se al món ocult de la intuïció.
 
L’iniciat també sap que la vida, en si mateixa, no es la finalitat última. Existim per acomplir amb el nostre deure i treballant ens hi apropem. Al taller troben les eines apropiades per a cada moment, per a cada feina. L’iniciat ha de saber que no està en possessió de la veritat però se li posa a l’abast un  primer poder que rau  en ser conscient que errare  humanum est i d’aquesta manera quan  reconeix  els errors va polit la seva pedra. La benevolència es el segon poder que pot aconseguir  l’iniciat, les bones intencions l’aproparan a la saviesa i a la compassió que és el sentiment més elevat que pot arribar a experimentar un home. Els poders de l’iniciat li atorgaran el valor i la llum  necessària per saber caminar per la senda correcta que s’anomena  humilitat.
 
La iniciació no és un procés intel·lectual que ens durà a la revelació dels grans misteris,  la iniciació no és una teoria, és una pràctica. La iniciació es l’Art Reial,  l’art de  viure, és la voluntat de desitjar viure per ajudar als altres. Durant totes les nostres tingudes el germà Hospitalari ens ho recorda quan fa circular el Tronc de Beneficència.
 
Amb la  iniciació no hem de buscar  el coneixement com a objectiu final, hem d’esforçar-nos per aprendre a transmutar el Plom en Or, tal com diu l’Alquímia i d’aquesta manera col·laborar en la construcció del gran Temple de la Concòrdia Universal que pregona la nostra estimada institució. Per tant, benvolguts germans,  ajudà als altres crec que és el primer gran deure de l’iniciat.

Treball realitzat per Memfis

3 de gen. 2012

Les ensenyances de Ptahhotep


Ptahhotep que significa Ptah està en plenitud era el nom del visir del faraó Isesi, últim rey de la V dinastia egípcia ( segle XXIV a.n.e. 2400ac). Ptahhotep va ser Inspector dels Sacerdots de les piràmides de Isesi, Niuserre i Menkauor, i entre els seus títols més destacats cal citar el de Sacerdot de Maat, que seria comparable al d’un ministre de justícia actual. A l’Antic Egipte Maat era un concepte que englobava totes les virtuts que permetien conserva l’orde emparat en la veritat i la justícia.

Ptahhotep ha passat a la història per ser l’autor d’unes ensenyances catalogades com unes de las grans conquistes espirituals de la humanitat. Escrites fa més 4000 anys Les Ensenyances de Ptahhotep assenten els fonaments morals requerits per a la convivència pacífica entre els sers humans. Van ser redactades amb la intenció de l’autor d’instruir al seu fill i varen ser reescrites durant segles per preservar la seva saviesa. En total s’han conservat 37 màximes, moltes d’elles de plena actualitat i que encaixen perfectament amb el pensament maçònic.



23 de nov. 2011

EL CINCO, LA QUINTAESENCIA Y LA CRUZ


Es mi intención abordar el estudio de los cinco primeros números a través de un símbolo de todos conocido la cruz griega de brazos iguales y desde una perspectiva más concreta como es el mundo hermético, tradición como todos sabéis muy vinculada al esoterismo europeo y al arte alquímico de la transmutación de los metales. 

En un texto alquímico se puede leer “Uno se convierte en dos y dos se hacen tres; y a través del tercero, el cuarto realiza la unidad. Así los dos no forman más que uno” (Philosophus Cristianus, Collec. dels alchimistes Grecques, Tomo II, 284; París 1887). 

Ni que decir tiene que se nos ha transmitido en ese texto una enseñanza que hemos de estudiar para realizar una aproximación al símbolo. Por un lado tenemos el uno y el dos, “uno se convierte en dos…”; es una clara referencia al increado y su creación, el uno o principio activo del que todo surge y el dos lo creado, expresado de otra manera el uno y lo diverso, ambos situados no como principios enfrentados sino formando parte de un todo que es el uno sin dos como nos dicen los cabalistas. Pero esta dualidad vista desde nuestro entendimiento no podemos proyectarla sino sobre el Universo en su conjunto, fuera de nuestra realidad, poco o nada somos capaces ni siquiera de imaginar o intuir, mucho menos de asimilar o comprender. 

Pues bien, ese dos en el espacio creacional, o sea, nuestro universo; se conforma como dos realidades o principios, como dije aparentemente enfrentados como los principios Ying y Yang Orientales o las fuerzas fundamentales de creación y destrucción occidentales o el solve y el coagula alquímicos, así concebimos al uno y al dos que conforman la dualidad como dos entes o realidades distintas y a cada una de ellas le asignamos unos valores, a partir de ese momento hablaremos de lo de arriba y lo de abajo, el cielo y la tierra, lo seco y lo húmedo, y tantas y tantas dualidades de las que somos plenamente conscientes; en la tradición hermética, como en otras muchas, se realiza una separación entre lo de arriba y lo de abajo, lo ascendente y lo descendente; lo masculino y lo femenino, entendidos no como género o conformación sexual (que también), sino como principios o fuerzas fundamentales. 

“…Dos se hacen tres…” continua el texto, o lo que es lo mismo de la unión de esas dos fuerzas principios surge un tercero, que es distinto a cada uno de sus progenitores; gran misterio que conforma uno de los grandes interrogantes que se plantea el ser humano. Y ese tercero no se queda quieto, pasivo e inmóvil sino que reconvierte todo a la unidad. Lo que nos plantea otro gran interrogante, si cabe, aún más misterioso que el anterior. 

A estas alturas ya debe estar clara mi intención o aproximación al símbolo que da origen al trabajo y que es mi planteamiento original y la relación con la tradición elegida para su contemplación. Pues bien, desde muy antiguo en la tradición hermética se ha representado al principio femenino en su relación con el principio masculino como un trazo horizontal (-), simbolizando la idea de lo yaciente, como las aguas. Del mismo modo al principio masculino en su relación con el femenino se le representa como un trazo vertical (|), simbolizando lo que se mantiene por si mismo. De esta manera el tres o unión de los dos nos da una cruz (+) expresando la idea de que el tres son los dos que se entrecruzan. Es la tríada, idea expresada mediante múltiples símbolos en la tradición hermética, así será ora tres serpientes coronadas o que surgen de tres corazones (Basilio Valentino); o tres serpientes que salen de una copa que el Andrógino sostiene en una mano, mientras con la otra sujeta una sola serpiente (Rosarium Philosophorum), y otras muchas hasta la triple dignidad del primer maestro de esta tradición, Hermes Trimegisto. 

Pero la cruz nos lleva de los dos que hemos contemplado y de los tres de su unión, a los cuatro expresado en sus radios que desde un punto central se expanden en las cuatro direcciones. La cruz entonces pasa a ser la cruz de los elementos, con el fuego arriba, la tierra abajo, a la derecha el aire y a la izquierda el agua. Así el punto central de la cruz expresará el punto de unión de los cuatro elementos y la fuente o manantial del que fluyen, conformando lo que en alguna tradición ha sido configurado como la quintaesencia y expresado como el elemento éter; o principio incorruptible y simple de vida y nexo de unión. Della Riviera dirá que “cuando al héroe mágico le sea conocido y evidente el simbólico punto central de la cruz, entonces es raíz y origen de todas las maravillas mágicas”. 

En fin hermanos no quiero resultar pesado, tan sólo expresaros que descendiendo a un terreno más práctico y operativo que no especulativo, la cruz con toda la carga simbólica expresada, la veremos, en la simbología alquímica generalmente unida a otros elementos, pensad en el azufre cuyo símbolo es un triángulo ascendente, es decir, con el vértice hacia arriba y debajo del triángulo, unido al mismo, una cruz; expresando el fuego dominando sobre los elementos; o el mercurio, por supuesto no el originario, simbolizado con una luna sobre un círculo y a su vez unido por debajo una cruz, expresando el estado de los elementos en una naturaleza que subyace a la ley lunar; diferente del mercurio doble que sustituye la luna por el símbolo de aries que representa el azufre en estado puro… pero la distinción entre los distintos mercurios es ya otra historia y prefiero parar aquí en el número cinco sin seguir por el momento más allá.-

Annu

24 d’ag. 2011

El capítol 3 de l’Evangeli de Sant Joan. Una revelació iniciàtica.



El tercer capítol de l’Evangeli de Sant Joan ens parla clarament de llavor divina de l’home i del gran tresor ocult que té, el seu cos, el temple interior. Al llarg dels diferents versicles l’apòstol va revelant importants coneixements ocults que permetran a l’home accedir al Món Sagrat.

Prop de la Pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem. Va trobar al temple els venedors de bous, d'ovelles i de coloms, i els canvistes asseguts; es va fer un fuet de cordes i els expulsà tots del temple, és a dir, les ovelles i els bous; escampà els diners dels canvistes i capgirà les taules, i digué als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí; no feu de la casa del meu Pare una casa de comerç».

Els jueus llavors li van respondre: «¿Quin senyal ens mostres que t'autoritzi a obrar així?» Jesús els contestà: «Desfeu aquest temple, i en tres dies el tornaré a aixecar». Els jueus li digueren: «En quaranta-sis anys s'ha construït aquest temple, i tu l'aixecaràs en tres dies?» Ell, però parlava del temple del seu cos. Quan hagué ressuscitat d'entre els molts, els seus deixebles es recordaren que havia dit això, i van creure en l'Escriptura i en la paraula que Jesús va dir.

Aquests versicles sobre l’expulsió de les mercaderies del temple fan referència al nostre cos i a les passions i ambicions que el dominen. Als maçons també se’ns ensenya aquesta lliçó quan se’ns fa deslliurar de tots els metalls que duem al damunt. Els metalls equivalen a les ovelles i bous amb que comerciaven els jueus que Jesús va expulsar del temple. Els metalls son la font i símbol de la desigualtat i representen tot allò que ens manté retinguts al món profà: notorietat, prestigi, poder, diners o propietats. El seu deslliurament és un primer pas que cal fer per endinsar-nos en el camí iniciàtic que ens permetrà edificar el nou temple interior i accedir al Món Sagrat.

Nicodem, un dels magistrats dels jueus. Anà de nit a trobar Jesús i li digué: «Rabbí, sabem que heu vingut com a mestre de part de Déu, perquè ningú no pot fer aquests miracles que vós feu, si Déu no és amb ell»

Jesús li respongué: «T'ho ben asseguro: ningú que no neixi de dalt no pot veure el Regne de Déu». Nicodem li diu: «¿Com pot néixer un home, quan ja és vell? ¿És que pot entrar una altra vegada al ventre de la mare, i llavors néixer?» Jesús li respongué: «T'ho ben asseguro: qui no neix de l'aigua i de l'Esperit no pot entrar al Regne del cel. Allò que ha nascut de la carn és carn; i allò que ha nascut de l'Esperit és esperit. 7 No t'estranyis si t'he dit: heu de néixer de dalt. El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Semblantment passa amb tothom qui ha nascut de l'Esperit»

El simbolisme d’aquests versicles sovint els trobem a la nostra orde, especialment en la cerimònia d’iniciació del nou profà. Un cop deslliurat dels metalls se’l convida a la càmera de reflexió on haurà de morir com a profà per a renàixer com iniciat o Aprenent Maçó. Aquí Sant Joan ens explica una de les dualitats de l’home reflectida en l’oportunitat de viure en el món profà o de la carn o escollir voluntàriament una vida més espiritual a partir del mite universal de la mort i la resurrecció.

Ningú no ha pujat al cel sinó el qui ha davallat del cel, el Fill de l'home. I així com Moisès va enlairar la serp al desert, així cal que sigui enlairat el Fill de l'home a fi que tot el qui creu tingui en ell la vida eterna. Perquè tant va estimar Déu el món, que va donar el seu Fill unigènit perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui la vida eterna.

En aquest versicles Sant Joan fa referència explícita al mite de la mort i la resurrecció anunciant-ho com un camí cap a la immortalitat. Es tracta d’una ensenyança mil·lenària, Jesús morí per a ressuscitar. Anteriorment trobem en la història aquest mateix mite en la mort d’Osiris que renaix en la imatge del seu fill Horus. A la maçoneria també trobem aquest mateix procés en graus més elevats.

Que Déu no va enviar el seu Fill al món per condemnar el món, sinó perquè el món sigui salvat per mitjà d'ell. Qui creu en ell no és condemnat. Qui no hi creu ja és condemnat, perquè no ha cregut en el nom de l'unigènit Fill de Déu. La condemna consisteix en això: que la llum va venir al món, i els homes es van estimar més les tenebres que la llum, perquè les seves obres eren dolentes. Tot el qui fa el mal avorreix la llum i no va cap a la llum perquè no siguin reprovades les seves obres; però qui practica la veritat va cap a la llum per què es manifestin les seves obres, ja que són fetes segons Déu».

Aquests darrers versicles de Sant Joan comentats en aquesta planxa tornen a fer referència a la salvació de l’home com una elecció personal. Podem interpretar que l’home te l’opció de viure i morí com a profà o accedir a la immortalitat a través del camí iniciàtic o espiritual.

Treball realitzat per Memfis